Qui som?

En un principi l’associació va ser fundada a l’any 1996 per un grup de pares preocupats pels seus fills afectats de malaltia mental. Volien oferir-los  un lloc on  poguessin fer activitats que evitessin el deteriorament cognitiu, funcional i de relació que produeix l’aïllament i la inactivitat. Va començar sent un lloc de reunió de persones afectades de problemàtiques mentals i de les seves famílies on es feien treballs diversos guiats per voluntaris i inclús pels propis pares.

Més tard, l’associació es va associar a la Federació Salut Mental Catalunya per treballar plegats pels drets de les persones afectades i anar així aconseguint una manera de fer-se presents al teixit social. Just a l’any 2002 es va començar a estructurar el club social com a recurs de l’oci dins la xarxa de salut mental i tot va començar a estructurar-se, passant a assolir les directrius de Benestar social (ICASS), adequant normatives i indicadors de qualitat.
Avui dia l’Associació té molt clar el que fa i el que vol continuar fent. Treballa a tres bandes; la d’orientar i informar a les famílies que aterren a l’associació, cercant alguna possible solució per la seva problemàtica. Altre objectiu és el d’acompanyar i oferir unprograma, Gam, (grups d’autoajuda mútua),  on la prioritat son els pares o cuidadors. És un espai, on es comparteixen malestars, preocupacions, idees, possibles innovacions i des de fa uns anys s’intenta construir entre tots, una manera positiva  de comunicar-se amb els seus fills,  que afavoreixi el bon clima familiar  i una sana convivència. Per altra banda i no menys important, altra finalitat a la que dediquem la nostra atenció, és la de sensibilitzar a la població envers la malaltia mental. Ho fem mitjançant la ràdio ( radio Premià de Mar i ràdio Vilassar de mar ) amb  la revista que editem cada any i els actes que organitzem a la comunitat. Intentem mostrar les capacitats de les persones afectades per trencar amb l’estigma que els acompanya.

Des de l’associació sorgeix un projecte rehabilitador i recuperador com és el club social, on es treballa per aconseguir que les persones que assisteixen tornin a creure en elles i lluitin per tenir un lloc a la vida i sentir-se part de la societat.

 

Esquima

GAM, una oportunitat per créixer

Fa uns 11 anys que dinamitzo els grups d’autoajuda mútua de pares de persones afectades. Durant aquest temps la metodologia d’intervenció ha anat variant, mantenint un nexe comú, proporcionar eines per millorar l’enteniment en la convivència entre cuidadors i persones amb problemàtiques lligades a la salut mental.

En el meu bagatge en aquesta branca he pogut observar que son molts els cuidadors que  estan desitjant poder exterioritzar el seu malestar perquè no poden més. Pocs son els que s’encoratgen  a vincular-se a un programa que els permet conèixer gent que està en les mateixes circumstàncies que ells, amb els que poden compartir malestars, inquietuds, pors i noves opcions.  És un luxe el fet de tenir a la seva disposició un espai on poder mostrar-se i treballar per millorar allò que han detectat que no funciona o senzillament que no flueix. Aprendre noves estratègies d’afrontament del conflicte, son aprenentatges que  els hi permeten com a mínim, sentir que ells han fet tot allò que han pogut per millorar i alhora es mantenen  al costat del seu fill o filla, germà o germana.

Fa tres anys que compto amb la col·laboració d’un company molt valuós per mi, en Ricard i junts treballem per implementar el projecte. Sobretot perquè pensem que cal treballar de forma sistèmica, es a dir, ens hem adonat que treballar amb el subjecte per si sol ( persona afectada), no te gaire sentit. Si volem  que els usuaris del club fiancin aprenentatges, el sistema familiar ha de conèixer la filosofia del centre i  implicar-se recolzant allò que es treballa en benefici dels seus familiars.Intentem arribar allà on ens permeten usuaris i familiars. Hem ampliat la nostra perspectiva i som conscients que el sistema familiar és un dels més importants i en el qual,  cal incidir.

Aquest any ha estat dedicat a instaurar el mindfulness a l’inici de cada sessió per canviar l’estat d’ànim en el que arriben al servei, connectar amb ells mateixos, afavorir l’obertura de ment, l’esperit de col·laboració i ser conscients d’on posen la seva atenció. Després fem junts un anàlisis exhaustiu de la manera que utilitzen per comunicar-se, familiars/afectats. És sorprenent com cada cop més van identificant quin efecte te en l’altre com es diuen les coses (to de veu i contingut ) i com  poden transformar el missatge  en positiu. És molt enriquidor, per fi les sessions han deixat de ser un abocador de malestar per passar a ser sessions instructives i constructives, que ens transformen dia a dia en millors persones i més conscients.

Aquest any hem decidit a banda de totes aquestes innovacions, el que és per nosaltres és la més original, el fet que a les sessions s’incorporin els fills o filles, germans o germanes tots junts per tal d’optimitzar la praxis en benefici de tots.

Celeste Flecha

E. social/Coach sistèmica

Alguns dels participants del programa

colaboradors1 colaboradors2

 

Des d’una altre mirada

En cada edició de la revista  intento fer-vos arribar una mostra del que és per mi, la tasca d’acompanyament de la persona afectada de problemàtiques mentals, en el seu procés de recuperació. Considerant recuperació com el concepte que engloba tots aquells aspectes que ajuden a la persona a sentir-se com a tal i a mostrar-se en conseqüència.

No amago que és un procés que implica un alt grau de complexitat, perquè junts, persona afectada i professional,  hem d’elaborar un pla que s’ajusti realment a les necessitats de la persona i que alhora pugui ser un objectiu específic, mesurable, realitzable, real i temporalitzable, es a dir que sigui possible d’aconseguir  en un temps determinat .

En els discursos que sovint escoltem, sempre està present la necessitat de contemplar l’ individualitat de cadascú i atendre  a la persona en la intervenció rehabilitadora, de manera integral. Aquest fet és realment una visió molt dificultosa de portar a terme, precisament per la complexitat en la que ens movem. És realment difícil aconseguir la participació, el compromís, la motivació per millorar i el grau d’implicacióde totes les persones que es vinculen al nostre servei. Aquest fet és degut precisament, a la diversitat de diagnòstics, simptomatologies, consciencia del que implica el seu trastorn…

En primer lloc, nosaltres els professionals som conscients que  s’ha de respectar els temps i motivacions de cadascú. Intentem transmetre la filosofia  de la intervenció “ sense tu no podem fer res, per on vols començar?”. No tothom manifesta el mateix nivell de motivació. No tothom entén  que sense la seva implicació, constància i participació durant el procés, nosaltres els professionals, no podem fer gaire cosa, precisament perquè no està a les nostres mans. Nosaltres sense ells som només pura teoria, son ells els que enriqueixen la praxis i el saber, que en ambdós casos és bidireccional. Parlo sempre des de la perspectiva de la tipologia de persones que arriben al club social Esquima, entre les quals també existeixen diferents classificacions, tot i que a mi particularment no m’entusiasma classificar, però soc conscient que en ocasions és inevitable. Tot va en funció de com es senten quan arriben i quina vibració reben; després el vincle, que  per nosaltres és el més important. La relació i amb l’ alimentanció d’ aquesta, s’atreveixen cada cop a fer una mica més, fins que senten que és un punt de referència important a les seves vides.  El club, un lloc on es reuneixen, fan activitats, les quals, els fan sentir valents i amb el temps capaços d’afrontar qualsevol repte. Per altres és un punt  de partida, d’altres és l’unic afer diari, i també per un petit percentatge un lloc on recuperar-se i impulsar-se per aconseguir trobar el veritable lloc a la seva vida. Com podeu veure no te un únic sentit, però si hi ha  un pilar comú que és la recuperació en qualsevol sentit e intensitat.

Des de fa uns quatre anys l’ intervenció està orientada a transmetre mètodes de connexió amb un mateix a partir dels quals la persona pot saber, que sent i intentar esbrinar perquè ho sent, que li desperta allò, com es col·loca ell davant d’aquell sentiment. L’autoconeixement és fonamental per poder sobreviure en un món cada cop més individualista. La introducció del mindfulness com a tècnica de connexió i calma, concentració i obertura de ment, s’ha convertit en una eina valuosa en el nostre dia a dia. Mitjançant tècniques com aquestes s’intenta ensenyar com podem en un moment donat; ser conscients del que ens passa, poder canviar un estat d’ànim que els limita, alleugerar el malestar i també infondre ànima per poder acceptar la situació  que viuent la majoria de persones afectades. També realitzem tot un seguit de tallers escollits per consens a l’assemblea i que intenten entrenar en tots aquells aspectes que han quedat adormits per la simptomatologia del trastorn. Entrenament en AVD com el de cuina, en  fer-se responsables de la cura de l’espai, per torns. Per treballar aspectes cognitius els tallers  de memòria i percepció, junt amb el d’arts escèniques i com no alguns orientats senzillament a aprendre a fer ús significatiu de l’oci. Tot sembla molt positiu i estructurat, però aquesta estructura es trenca quan després d’anys de lluitar contra els efectes de la malaltia, un percentatge dels usuaris s’instal·len en “el rol de malalt”. Què vull dir amb això?. Després de molt rumiar i observar, m’he adonat que hi ha persones que pensen que cap dels esforços que poden arribar a fer, no els hi val per res, que mai arribaran a ser com abans. D’això se’n diu l’indefensió apressa i és una mica cert però la base d’aquest pensament és errònia.

En primer lloc, s’hauria d’acceptar que res, mai torna a ser com abans és un fet en la condició humana; no te perquè ser pitjor en tot cas, només diferent. Hem de poder treure la càrrega negativa, si  ho aconseguim, veurem que senzillament és diferent. Voler ancorar-se en el passat és la  involució de l’esser humà i l’adaptació a qualsevol nova situació és igual a evolució i creixement .  Només afavoreix aquest aspecte, el fet d’atrevir-se a sortir de la zona de confort per anar a la zona d’aprenentatge. Aquesta ens ajudarà a ampliar la nostra visió del món i de les nostres possibilitats reals. Evidentment quan es pren aquesta decisió, caminem cap a la anomenada zona de pànic i és aquí on trontolla tot però si es supera arribarem a la zona màgica que és la dels grans reptes, on està el més gran, quan es vol canviar de mirada.

És aquí on la nostra tasca es imprescindible perquè el nostre recolzament els ajuda a confiar en ells mateixos i a ser constants en el procés. Tots aquests aspectes es treballen especialment en el taller d’autoconeixement i en la atenció que reben constantment al nostre servei. Algunes persones s’han atrevit a fer-ho i el resultat és una gran sentiment de millora del seu món interior i s’encoratgen a continuar acceptant reptes per créixer. Normalment son aquelles persones que  assumeixen la seva responsabilitat i que no renuncien a la seva capacitat de decidir.

 

Celeste Flecha

Educadora social/Coach sistèmica