 |
 |
|
Hola amics i col·laboradors d’Esquima, Aquest any 2009 em toca a mi dirigir-me a tots vosaltres i presentar-me com la nova Presidenta. Val a dir que la Presidenta que hem tingut fins ara, la Pepi, ha fet una feina molt bona, però ja portava molts anys i el cansament que això comporta li ha fet presentar la renúncia al càrrec per tal que entrin noves persones i així també noves forces. Em dic MªRosa, i el meu marit i jo som socis des de fa alguns anys i col·laboradors en tot allò que podem, tant amb l’associació com en la Diada. Com moltes altres famílies varem arribat aquí una mica perduts i angoixats, buscant respostes a coses que no entenem. Tot i que les respostes no són sempre les que desitjaríem si hem trobat en ESQUIMA l’ajuda i els ànims que ens han donat la Celeste i l’Anna, així com els altres familiars amb els que ens retrobem sovint i amb els que compartim les nostres experiències. Totes les malalties són dures i difícils de passar, però les malalties mentals són a més a més de molt poc conegudes, molt i molt poc acceptades. Per això i perquè creiem que junts ho aconseguirem, faig una crida a totes aquelles persones que pugin necessitar recolzament, perquè quant més siguem, més lluny arribarem. Malauradament cada cop està creixent més el percentatge d’afectats en malalties mentals. Hi ha de molts tipus i en diferents graus i afecten cada dia a més persones, sobretot a adolescents. I cal que no ens quedem aturats patint el problema, creient que no hi ha res a fer. Aquestes malalties són cròniques però si estan diagnosticades a temps i ben tractades, les persones afectades poden portar una vida pràcticament normalitzada. Però per aconseguir-ho cal que les administracions posin més mitjans ja que hi ha manca de molts recursos. Per exemple, llits hospitalaris per ingressos urgents, centres per a fer psicoteràpia adaptada a cada cas, pisos tutelats, residències, investigació mèdica per millorar els tractaments que sovint tenen efectes secundaris i també per mirar de conèixer més aquestes malalties de les que encara queda molt per descobrir. Per tot això us convidem a alçar la veu per demanar la igualtat i el suport que reben altres tipus de malalties.  Mª ROSA RODRÍGUEZ VIDAL PRESIDENTA D’ESQUIMA El punt de vista professional: Celeste Flecha (coordinadora) Ens trobem en un veritable laberint. La nostra tasca està estructurada en base a uns objectius que ens marquem prèviament. No cal dir que els professionals en salut mental han de tenir una certa sensibilitat, una mica d'allò que se'n diu humanitat, i la capacitat suficient per saber posar límits. Bé, m’explicaré: està clar que el fet de treballar amb persones afectades de TMS no és una feina fàcil, més aviat al contrari, és prou difícil. El fet de reconduir en certa mesura la vida o l'estil d'aquesta, els hàbits, les conductes, en definitiva la manera de ser, de fer, i d'estar, polint tot allò que no és políticament o millor dit, socialment correcte o acceptat, és realment dur, però no només per nosaltres, els professionals. Les persones que pateixen una malaltia mental són els que pitjor ho passen. “Algo ha cambiado en mi interior y no se qué es. Todo aquello que formaba parte de mi ser anterior se ha desintegrado y desmoronado y ha surgido en mí un nuevo ser al que desconozco por completo. Es una extraña para mí, y su egotismo hace que el egotismo que yo tenía parezca leche descremada; y tiene pensamientos que son herejías. Se llama demencia. Es hija de la locura y según el médico, ambas tienen su origen en mi cerebro” Lara Jefferson És indubtable després de llegir el testimoni d'una persona afectada, es detecta un alt grau de patiment. La simptomatologia positiva, unida a la negativa fa que la vida de la persona que té una malaltia mental, es trenqui o si més no, que mai més torni a ser com abans d'aquest trencament. Com li expliques a una persona què li ha passat? No entén res, té por i no sap per on tirar. Amb quina expressió li dius que això serà per sempre? I que no ens queda altre remei que construir un món a la nostra mida. Que hem de tenir una actitud de lluita constant i que no podem tirar la tovallola, perquè si no estem realment perduts. Ningú ens solucionarà la vida, sense l'esforç i el reconeixement de la pròpia persona afectada. Aquesta és una de les tasques més difícils del treball dels professionals, canviar el xip per poder començar a lluitar. Es parla molt de la rehabilitació psicosocial, com si fos realment la panacea, però des de la nostra mirada, hi ha molta feina abans de poder començar amb la rehabilitació. Tal com explica la nostra presidenta, el reconeixement de la malaltia és el primer pas per iniciar aquest procés. Hem de dir que aquest reconeixement ha de ser per part de la persona afectada, però també la família té un paper determinant per que això es produeixi. Sabem que estem demanant en moltes ocasions quelcom utòpic, ja que també hem de tenir en compte el caràcter de la persona amb malaltia i això ho sap prou bé la família i no oblidar el dur paper que li toca representar a la mateixa. Mireu, nosaltres, veiem que trets comuns en totes les persones que assisteixen al nostre Club social són; la carència de motivació, manca d'iniciativa, imaginació limitada, dificultats a l'hora d'empatitzar, manca de constància, d' implicació, de compromís i sobretot una cosa que per nosaltres és dur de portar, com és la dificultat a l'hora d'establir lligams afectius i de relació, tan amb els companys com amb nosaltres, els professionals que intentem fer-los la vida més agradable, és a dir, que tinguin millor qualitat de vida. No podeu saber quin és el nostre grau de satisfacció quan veiem que són una mica feliços i tenen estonetes d'alegria. De la mateixa forma que quan tenen el dia del tot negatiu, ens produeixen, no sabem com definir-ho, sentiments de tristesa i perquè no ? una micona de ràbia, tota la nostra feina tirada per terra, tonem a començar!!! Nosaltres creiem en la nostra feina, però, en moltes ocasions sembla que mai podrem aconseguir allò pel que lluitem. No és cert del tot, però és una mica utòpic. Pot ser les expectatives nostres són força altes i el fet de no veure mai el final fa que a vegades la intensitat de les nostres forces minvi. A l'endemà tornem a estar al peu del canó i qualsevol comentari agradable o simplement una abraçada i veure la disposició a fer allò que s'ha de fer, fa que t'oblidis de les estones amargues del dia a dia. Què és per a nosaltres el concepte de rehabilitació? podríem dir que en segons quina persona afectada de TMS és una mica difícil. Si entenem la rehabilitació com un retorn a la tan estimada “normalitat”, diríem que estem obviant la realitat. La nostra realitat és que dintre de les característiques de la malaltia és molt important, la actitud amb la que s'enfronti la persona afectada a la nova vida, serà determinant per aconseguir l'equilibri que li permetrà desenvolupar tasques normalitzades, considerades com a part del procés de vida. Ens referim a l'aspecte d'aconseguir el màxim d'autonomia pròpia i adquisició d'habilitats necessàries per interaccionar amb el seu entorn més proper. De la mateixa manera que l'aspecte laboral i afectiu, són parts de la dimensió de qualsevol persona. És per això que lluitem nosaltres, d'alguna forma és el nostre objectiu i el que nosaltres entenem per rehabilitació. A partir de la realització dels tallers que es porten a terme al club social s'intenta treballar aspectes com són: els cognitius, funcionals , de capacitació i com no? El d'aprendre a relacionar-se i gaudir del temps d'oci. Per nosaltres, les persones que defensen la rehabilitació com allò que és assequible per totes les persones afectades de TMS, sense distingir graus de gravetat, no tenen en compte altres factors i variables que fan de cada cas un d'especial. Nosaltres i molts més professionals apostem per l'atenció individualitzada, cosa de moment impensable fins que, des de l'administració no es contempli la malaltia mental com una necessitat que s'ha d'incloure dins de les partides pressupostàries i no, com s'està fent a l'actualitat, que va posant pedaços que cauen constantment pel seu propi pes. Només ressaltar que nosaltres i molts com nosaltres que creiem i estimem a la gent en general, però, molt més a aquells que estan en una situació de desprotecció, continuarem lluitant pels seus drets i com no? Els oblidats “deures”, sempre en la mesura que es pugui. |
| ||
|
