 |
 |
|
Si la pregunta va relacionada amb els TMS (trastorn mental sever) la resposta no és pas simple. En cada cas és un pel, o més ben dit, molt diferent. Cada subjecte és únic, i encara que el diagnòstic sigui el mateix, la malaltia es manifesta de formes diverses. Quins són els factors que influeixen en les diferències?. Doncs sota el meu punt de vista, el caràcter del subjecte, l’educació rebuda, la seva experiència de vida, la influència de l’entorn més proper, la forma d’establir vincles i relacionar-se amb el grup d’iguals, i sobretot és determinant l’actitud amb la que s’enfronta tan a la vida com a la malaltia, entre d’altres aquests serien trets que conformarien aquesta "diferència". Des del punt de vista d’educadora i envers l’abordatge del subjecte, és necessari fer un acostament previ, amb l’objectiu de començar a establir un vincle. Aquest és considerat el primer pas per poder iniciar un possible procés de rehabilitació. Per continuar s'haurà de potenciar en la mesura del possible, i sempre respectant els temps i el procés de cada subjecte la relació entre terapeuta i el mateix, basada en la confiança mútua i enfortida per l’obtenció de "resultats", tant siguin de vehiculitzar desigs considerats, necessitats bàsiques o bé, perquè a partir de les entrevistes que portem a terme se’n desmuntin "típics tòpics" que s'han arrossegat tota la vida. Tot plegat fa que tots dos, comencin a veure una mica de llum al final del negre túnel i a partir d’aquí s’iniciarà, en el millor del casos, un dur i llarg camí. A què ens referim en quant la duresa del camí? De tots és coneguda una sèrie de simtomatologies, tan la positiva com la negativa i els aspectes que d’elles se’n deriven. La apatia, la carència de motivació, la escassa consciència de la malaltia, la poca constància, la impossibilitat en molts casos de mantenir el compromís adquirit, i la poca implicació en el seu propi procés de rehabilitació, precisament per el "no reconeixement" de la malaltia. En molts casos és força freqüent l’abandonament tan del tractament farmacològic, com de les possibles teràpies i del itinerari que ha marcat el psiquiatra de referència junt amb l’equip. Sempre ha d’existir una persona amb la que el subjecte es trobi a gust, que li pugui dir les coses pel seu nom i que no faci que el subjecte reculi davant de qualsevol critica o orientació. Què seria ideal amb persones afectades de TMS? Doncs que l’Estat inclogués a aquest col·lectiu d’una partida econòmica als pressupostos generals del mateix, que permetés estructurar diferents itineraris a seguir per una possible rehabilitació e integració d’aquest col·lectiu i sobretot organitzar l'aspecte sanitari de forma que permetés una atenció individualitzada del subjecte per part dels professionals sanitaris i de l'establiment de psicoteràpies adients a cada cas, acompanyades d'un veritable seguiment dels casos. També un canvi respecte a les lleis establertes des de fa un mil·leni i que encara que malauradament no funcionin i tinguin mancances continuen vigents. Hem de tenir en compte que existeixen diferents graus de malalties i dintre de la mateixa, també hi ha diversitat de nivells i categories, és per aquest motiu que resulta tan difícil la rehabilitació de totes les persones afectades de TMS. Al llarg del camí ens hem adonat de que hi ha un sector que no és possible la rehabilitació. Que hi ha altre que podran aconseguir estabilitzar-se, amb les seves pujades i baixades i altres que aconseguiran fer de la seva nova vida un veritable projecte. Per tots ells han d'existir recursos encara que molts d'ells no tinguin un objectiu “productiu”. Penso que amb als canvis estructurals existents a la nostra societat i que afecten a totes les dimensions de la mateixa, cada vegada més freqüentment sorgeix un nombre més representatiu de persones afectades de malaltia mental. No cal dir que no totes son considerades greus, però, si necessiten d'una atenció, de la participació de diferents professional, d'un espai on es pugui dur a terme part del procés de rehabilitació, o si més no d'atenció cap a aquestes persones que no han escollit patir aquestes malalties que incapaciten i que tenen uns efectes devastadors tant pel subjecte com per el seu entorn més proper. La separació entre la seva realitat i la nostra és immensa, tot i que conserven la major part d'ells, la capacitat intel·lectual, la consciència. |
| ||
|
